La lectura dels poemes que componen Aiguaneix, de Roser Cabacés, es perllonga com l'aigua pura del rierol en el temps interior, el temps de l'ànima que, per expressar-se, viatja en metàfores i imatges simb.liques: «ben en silenci/ sento les veus de l'invisible». Així els poemes ressonen a l'ànima com una simfonia composta en diferents moviments i visions interiors, «finestres badades/ per albirar el misteri». L'experiència mirífica de la primera lectura es perllonga en les lectures segu?ents perquè els poemes d'Aiguaneix ho donen tot, per. en preserven el misteri perquè així obra també la natura, «sempre sabent que el misteri s'amaga/ perquè el regal és saber-lo invisible". (De l'epíleg de Teresa Costa-Gramunt).
