«La poesia, diu Antoni Ferrer, és probablement el més subtil mètode d'autoconeixement que l'home té. S'aboca al teixit fragmentari de la vida efectivament viscuda, sempre sargit, sempre apedaçat, i repara i revela la túnica inconsútil que aquest constant teixir i desteixir ordeix, perquè l'home, com la vida mateixa, és u i el mateix en els seus canvis, malgrat els canvis i gràcies a ells. Per això, la poesia ôpot cobrir de sentit i pietat els meus dies i els dies del meu món. I la història sencera dels vius i dels mortsö. Trobar, al besllum dels seus versos, tan savis i tan secretament íntims, el periple fragmentat i la tela inconsútil de l'ésser humà concret i irrepetible que és Antoni Ferrer ùamb les seues contradiccions, les seues esperances, i tota l'alegria i el dolor que ha anat fent-lo serù és una experiència que també ens repara i revela a nosaltres, els lectors, perquè la seua poesia ens acull i ens comparteix.»
