Una de les tasques del poeta és assumir el que la vida i la terra tenen de palpable, d'immediat i físic, i transformar-ho, a través de la paraula, en terreny, diguem-ne, paradoxalment invisible. I el poeta seria, sobretot, ascensió i davallament. Quan s'ha trobat a ell mateix, torna per dir-nos-ho. El poeta plou sobre nosaltres el seu neguit i la seva alegria, el seu llanguiment i la seva joia. Però aquesta ascensió no és gratuïta, ni barata, ni senzilla. Hideixa la pell i el reconeixem en allò que diu. Tal com fan els núvols (els de la vida també), poua aigua en els meandres de la tribulació i de l'engrescament, lamuda en paraula i l'aboca a bastament sobre la vida de cada dia, la més propera, la més entenedora.
