El cor d'en Roy semblava que omplís la clariana amb els seus batecs, com l'eco d'un radar que rebotés en un objecte distant per tornar després als orígens. Es va aturar al llindar del seu compartiment, escoltant la fúria que li martellejava les artéries. -Vés-te'n, si vols! No deies que te n'anaves L'agut sarcasme de la veu que va sentir darrere seu, la veu de la Gwenny, el va impulsar cap a la clariana. Va sortir donant un cop de porta sense mirar enrere, fent un grunyit sord que li naixia del fons de la gola. Es va fregar les mans fins que li van fer mal, per tal de recuperar el domini sobre si mateix. Així era la vida en comú amb la Gwenny: baralles que comenÇaven amb nimietats, atacs de cólera demencials...
